|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
6.2.15
TEATRE LLIURE: BULLETÍ 22 / 6 DE FEBRER DEL 2015
Etiquetes
Programació
MATARÓ: Actes destacats del cap de setmana | 6-2-15
Etiquetes
Programació
|
||||||||||||
|
||||||||||||
|
||||||||||||
| ||||||||||||
5.2.15
Projecte NISU estrena EL CICLÓ, Cicle de Companyies Independents de Barcelona
Etiquetes
Interès social,
Teatre
|
|
|
|
|
|
|
EL TEATRE “REKIONAL” MALLORQUÍ
Etiquetes
5 Minuts
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ. “En definitiva, es tracta d’un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el ‘poble’, ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar ‘patois’ dialectal, sense capacitat d’expressió d’alta cultura”.
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana. 1977)
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana. 1977)
“Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap” (Joan Oliver)
Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: “Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap”. Si exceptuam algunes provatures més o manco reixides (Pere d’Alcàntara Penya estrenà El cordó de la vila l’any 1868 en el Teatre Principal), Bartomeu Ferrà i un escadusser “teatre revolucionari”: Jaume Roca. Gregori Mir, en el seu estudi Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, pàgina 45, parla d’aquesta mena de teatre dient: “Crítica directa, valor literari nul, matís demagògic comprensible pel públic al qual es destinava, republicanisme com a única alternativa progressista, anticlericalisme fervent: aquests eren els grans principis dels lliurepensadors mallorquins d’aquells anys”. En Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d’aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre. Llompart afirma: “Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l’espai de gairebé un segle… Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s’esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: ‘Teatro regional’. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia esser, un teatre com els altres. Havia d’esser ‘regional’, adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s’entossudia a considerar-se vigent. Amb això s’abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder esser tractats en castellà”.
Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: “Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap”. Si exceptuam algunes provatures més o manco reixides (Pere d’Alcàntara Penya estrenà El cordó de la vila l’any 1868 en el Teatre Principal), Bartomeu Ferrà i un escadusser “teatre revolucionari”: Jaume Roca. Gregori Mir, en el seu estudi Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, pàgina 45, parla d’aquesta mena de teatre dient: “Crítica directa, valor literari nul, matís demagògic comprensible pel públic al qual es destinava, republicanisme com a única alternativa progressista, anticlericalisme fervent: aquests eren els grans principis dels lliurepensadors mallorquins d’aquells anys”. En Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d’aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre. Llompart afirma: “Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l’espai de gairebé un segle… Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s’esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: ‘Teatro regional’. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia esser, un teatre com els altres. Havia d’esser ‘regional’, adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s’entossudia a considerar-se vigent. Amb això s’abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder esser tractats en castellà”.
Un teatre per a l’autoodi. “Que en som de rucs, de beneits i de curts!”. Visca el ‘teatre rekional’!
Més o manco és el que deia qui signa aquest article a una entrevista del periodista català Jordi Jorba publicada en el Diari de Balears el 14-VII-96. Aleshores contestant a la pregunta – A les Balears hi ha una bona nòmina d’autors teatrals. Per què no es representen, què fallà? explicava: “Aquí tenim els autors contemporanis de teatre en català més importants dels Països Catalans. És el cas, entre d’altres, de Llorenç Capellà i d’Alexandre Ballester, que ja publicava i guanyava premis al Principat durant la dècada dels seixanta. El teatre contemporani mallorquí és poc representat per les companyies, malgrat ser guardonat i apreciat arreu. Per què? doncs, a diferència de Barcelona, on hi ha una burgesia catalana preocupada per la cultura i que ha sabut apreciar el teatre, aquí, a Mallorca, per unes estranyes circumstàncies, ens hem quedat amb una visió del teatre molt de sainete. Però en dolent, no en bo. És un teatre esperpèntic, fet per riure’ns de nosaltres mateixos, en el mal sentit de la paraula; no en un sentit creatiu i alegre. És allò de: ‘que en som de rucs, de beneits, de curts!’. D’aquí no en sortim i no hi ha manera d’agafar el tren de la modernitat, malgrat que hi ha companyies com Taula Rodona, Teatre Sans, Teatre del Mar, la Iguana Teatre, que fan una feinada immensa”.
“Un ‘teatre’ al servei de l’estupidització del poble mallorquí” (Josep M. Llompart)
A la postguerra hi ha algunes provatures de sortir-se’n d’aquest cau estantís del teatre rekional, com escriu Antoni Serra. Hi ha un sectors il.lustrats minoritaris que pugnen per deixar endarrere aquesta expressió del més barroer i groller autoodi. Es fan intents amb sainets de Bartomeu Ferrà, de Tous i Maroto i Miquel Puigserver. Fins i tot estrenen obres de Gabriel Cortès i Gabriel Fuster i Forteza. Les obres d’una mínima qualitat dels anys trenta eren rebutjades a la postguerra. Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu a La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214): “D’aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader ‘teatre regional’: un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d’En Tous i Maroto i d’En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla ‘moralitzadora’ del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d’ofendre- ‘estupiditzadora’”.
Més o manco és el que deia qui signa aquest article a una entrevista del periodista català Jordi Jorba publicada en el Diari de Balears el 14-VII-96. Aleshores contestant a la pregunta – A les Balears hi ha una bona nòmina d’autors teatrals. Per què no es representen, què fallà? explicava: “Aquí tenim els autors contemporanis de teatre en català més importants dels Països Catalans. És el cas, entre d’altres, de Llorenç Capellà i d’Alexandre Ballester, que ja publicava i guanyava premis al Principat durant la dècada dels seixanta. El teatre contemporani mallorquí és poc representat per les companyies, malgrat ser guardonat i apreciat arreu. Per què? doncs, a diferència de Barcelona, on hi ha una burgesia catalana preocupada per la cultura i que ha sabut apreciar el teatre, aquí, a Mallorca, per unes estranyes circumstàncies, ens hem quedat amb una visió del teatre molt de sainete. Però en dolent, no en bo. És un teatre esperpèntic, fet per riure’ns de nosaltres mateixos, en el mal sentit de la paraula; no en un sentit creatiu i alegre. És allò de: ‘que en som de rucs, de beneits, de curts!’. D’aquí no en sortim i no hi ha manera d’agafar el tren de la modernitat, malgrat que hi ha companyies com Taula Rodona, Teatre Sans, Teatre del Mar, la Iguana Teatre, que fan una feinada immensa”.
“Un ‘teatre’ al servei de l’estupidització del poble mallorquí” (Josep M. Llompart)
A la postguerra hi ha algunes provatures de sortir-se’n d’aquest cau estantís del teatre rekional, com escriu Antoni Serra. Hi ha un sectors il.lustrats minoritaris que pugnen per deixar endarrere aquesta expressió del més barroer i groller autoodi. Es fan intents amb sainets de Bartomeu Ferrà, de Tous i Maroto i Miquel Puigserver. Fins i tot estrenen obres de Gabriel Cortès i Gabriel Fuster i Forteza. Les obres d’una mínima qualitat dels anys trenta eren rebutjades a la postguerra. Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu a La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214): “D’aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader ‘teatre regional’: un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d’En Tous i Maroto i d’En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla ‘moralitzadora’ del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d’ofendre- ‘estupiditzadora’”.
Pere Capellà: la intel.ligència contra el feixisme
Pere Capellà (mestre d’escolà república, antic combatent antifeixista) representa, juntament amb Martí Mayol, l’esforç més reeixit per sortir-se’n de la grolleria “estupiditzadora” explicada per Josep M. Llompart. En el capítol “1936-39: la dreta feixista contra l’esquerra (i II)” publicat a la revista L’Estel de Mallorca (1-III-96) hem deixat constància de la importància de Pere Capellà en la reorientació progressista del nostre teatre. L’estrena, l’any 1949, de L’amo de Son Magraner és pot considerar, doncs, una fita històrica dins d’aquesta línia que mai no acaba de consolidar-se. Com explica Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears (pàg. 215): “Els pagesos que s’hi mouen (el ‘Teatro regional’ és un teatre de ‘pagesos’) són éssers de carn i os, i no un pur pretext per a provocar la rialla. L’autor hi retrata un món autèntic, que coneix de primera mà, i els conflictes i problemes -tan elementalment exposats com es vulgui- que empenyen els personatges, són de veres i d’ara. En això consisteix, sens dubte, el secret del seu triomf”. Dins d’aquesta línia excel.lent de dignificació de la nostra escena hem de situar obres com Sa madona du es maneig, Es Marquès de sa Rabassa, El rei Pepet…
)Quins són els motius d’aquesta eterna permanència de la grolleria -que arriba fins ara mateix- dins dels nostres escenaris? Gregori Mir, en el seu llibret Literatura i societat (pàgs. 50-51), parla del poder omnímode de les classes dominants parasitàries mallorquines que no volen veure retratades les seves misèries personals i col.lectives damunt un escenari. Rendistes i clergat aconsegueixen controlar la difusió de qualsevol idea considerada “dissolvent” (la més petita crítica a les classes dominants és sistemàticament prohibida). Gabriel Alomar, el gran intel.lectual mallorquí que patí tots els rigors del clergat i de les reaccionàries classes dominants mallorquines, escrigué: “El aspecto religioso fue el que sostuvo en Mallorca la resistencia a los tiempos nuevos, cuya hora había sonado”. Alomar conta com la simple paraula “llibertat” era entesa com a irreverència, heretgia. I al concepte d’igualtat promogut d’ençà de la Revolució Francesa s’oposava, com un mur de granit, la realitat aclaparadora d’una societat dividida en classes socials i on els “senyors” lluiten amb totes les seves forces per a impedir el deslliurament social i cultural de pagesos i obrers. La situació d’endarreriment i de misèria de la nostra terra en mans de butifarres i clergat era esgarrifosa. Gregori Mir ho explica a la perfecció quan escriu (Literatura i societat, pàg. 51): “Mallorca, dins la segona meitat del segle XIX, havia d’arribar a esser la tercera província d’Espanya pel nombre d’emigrants, i el grau d’analfabetisme sobrepassava el 50 per 100 de la població, arribant a índexs escandalosos en algun poble… La cultura va restar durant molts d’anys en mans d’uns pocs professionals i de l’estament eclesiàstic. )Hi havia possibilitats d’una evolució que no fos la que realment hem experimentat? Jo crec que no”.
Pere Capellà (mestre d’escolà república, antic combatent antifeixista) representa, juntament amb Martí Mayol, l’esforç més reeixit per sortir-se’n de la grolleria “estupiditzadora” explicada per Josep M. Llompart. En el capítol “1936-39: la dreta feixista contra l’esquerra (i II)” publicat a la revista L’Estel de Mallorca (1-III-96) hem deixat constància de la importància de Pere Capellà en la reorientació progressista del nostre teatre. L’estrena, l’any 1949, de L’amo de Son Magraner és pot considerar, doncs, una fita històrica dins d’aquesta línia que mai no acaba de consolidar-se. Com explica Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears (pàg. 215): “Els pagesos que s’hi mouen (el ‘Teatro regional’ és un teatre de ‘pagesos’) són éssers de carn i os, i no un pur pretext per a provocar la rialla. L’autor hi retrata un món autèntic, que coneix de primera mà, i els conflictes i problemes -tan elementalment exposats com es vulgui- que empenyen els personatges, són de veres i d’ara. En això consisteix, sens dubte, el secret del seu triomf”. Dins d’aquesta línia excel.lent de dignificació de la nostra escena hem de situar obres com Sa madona du es maneig, Es Marquès de sa Rabassa, El rei Pepet…
)Quins són els motius d’aquesta eterna permanència de la grolleria -que arriba fins ara mateix- dins dels nostres escenaris? Gregori Mir, en el seu llibret Literatura i societat (pàgs. 50-51), parla del poder omnímode de les classes dominants parasitàries mallorquines que no volen veure retratades les seves misèries personals i col.lectives damunt un escenari. Rendistes i clergat aconsegueixen controlar la difusió de qualsevol idea considerada “dissolvent” (la més petita crítica a les classes dominants és sistemàticament prohibida). Gabriel Alomar, el gran intel.lectual mallorquí que patí tots els rigors del clergat i de les reaccionàries classes dominants mallorquines, escrigué: “El aspecto religioso fue el que sostuvo en Mallorca la resistencia a los tiempos nuevos, cuya hora había sonado”. Alomar conta com la simple paraula “llibertat” era entesa com a irreverència, heretgia. I al concepte d’igualtat promogut d’ençà de la Revolució Francesa s’oposava, com un mur de granit, la realitat aclaparadora d’una societat dividida en classes socials i on els “senyors” lluiten amb totes les seves forces per a impedir el deslliurament social i cultural de pagesos i obrers. La situació d’endarreriment i de misèria de la nostra terra en mans de butifarres i clergat era esgarrifosa. Gregori Mir ho explica a la perfecció quan escriu (Literatura i societat, pàg. 51): “Mallorca, dins la segona meitat del segle XIX, havia d’arribar a esser la tercera província d’Espanya pel nombre d’emigrants, i el grau d’analfabetisme sobrepassava el 50 per 100 de la població, arribant a índexs escandalosos en algun poble… La cultura va restar durant molts d’anys en mans d’uns pocs professionals i de l’estament eclesiàstic. )Hi havia possibilitats d’una evolució que no fos la que realment hem experimentat? Jo crec que no”.
Autors mallorquins que ridiculitzen el nostre poble
És per això mateix que l’any 1984 (en un pròleg a l’obra de M. López Crespí -Homenatge Rosselló-Pòrcel, Premi Ciutat d’Alcoi 1984-) l’escriptor Antoni Serra analitzava, fent referència a la podridura històrica del teatre rekional: “El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Països Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d’una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d’oferir des de l’escena una panoràmica més avançada i progressiva, no han tingut un accés normalitzat a les taules d’un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d’Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El pasdoble. I serà el cas, com va passar amb Autòpsia a la matinada, de M. López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel”.
És per això mateix que l’any 1984 (en un pròleg a l’obra de M. López Crespí -Homenatge Rosselló-Pòrcel, Premi Ciutat d’Alcoi 1984-) l’escriptor Antoni Serra analitzava, fent referència a la podridura històrica del teatre rekional: “El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Països Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d’una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d’oferir des de l’escena una panoràmica més avançada i progressiva, no han tingut un accés normalitzat a les taules d’un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d’Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El pasdoble. I serà el cas, com va passar amb Autòpsia a la matinada, de M. López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel”.
El clergat defensava un “teatre” innocu que no qüestionàs el poder de les classes explotadores i dels seus aliats
I més recentment (18-I-96) en el diari Última Hora deia, opinant damunt de “la mediocritat rekionalera de Xesc Forteza”: “En los años sesenta, cuando era un crítico de teatro joven i feroce, que se cargaba las temporadas del Principal con la inevitable Lili Murati i el ‘teatro rekional’ con la Artis, los grupos de aficionados dedicados a las lecturas teatrales, y sobre todo los que dirigían Jaume Adrover y Bienvenido Alvarez, intentaron la aventura del teatro de vanguardia: Ionesco, Jarry, Michaux, Beckett, Artaud… En la actualidad, con un CIM orientado culturalmente por el PSM (partido al que suponía un cierto espíritu renovador y avanzado), el masoquismo teatral (o sea, el auto-odio) sigue privando con los últimos estertores de la mediocritat rekionalera de Xesc Forteza. Y si no fuera por unos poquísimos grupos -La Lluna Teatre o el Teatre del Mar-, la Terra Inexistent sería la caverna del estercolero teatral. Y no se necesitaría incineradora, prometo.
‘)Teatro de vanguardia? Yo diría, teatre sense vergonya… el nuestro”. A Literatura Catalana Contemporània (pàgs. 401-402), Joan Fuster, parlant del problema del redreçament del teatre de la “perifèria”, analitza aquesta problemàtica: “El teatre vernacle [a les Balears, al País Valencià i a Catalunya Nord]… amb prou feines si aconsegueix de superar el primer estadi de tempteig, localista, sense gaire aspiracions. Quan arriba a locals comercialitzats és per explotar-hi aquests mateixos defectes, que un públic popular considerava virtuts. D’altra banda, mai no superà el llast dialectalitzant: caigut en mans de gent poc o gens integrada en el moviment de recuperació cultural de l’idioma, la llengua no n’és un factor decisiu, o només ho és en la mesura que serveix per al joc de calembours familiars propi de diàlegs de comicitat primària. I, evidentment, els autors no sentien -ni podien sentir- cap desig o curiositat d’acostar-se al que teatralment s’esdevenia més enllà del terme municipal de les seves capitals de província: es limiten a produir unes modalitats arcaiques i elementals de construcció i d’escriptura, en les quals predomina el sainet”. A Mallorca ens trobam davant dues actituds completament antagòniques davant del fet teatral. És la posició progressista d’un Gabriel Alomar, interessat sempre per un teatre mallorquí ben escrit i d’idees avançades, i la de mossèn Alcover. Gregori Mir conta a Literatura i societat (pàg, 67) com l’Església, el clergat, sabia del poder de la paraula: “Mossèn Alcover, el més popular de tots els nostres escriptors, va recollir obres teatrals i, des del ‘lloc de poder’ que era la Vicaria General, havia d’estimular les representacions teatrals dels autors ideològicament innocus”. És a dir, que amb les seves obres no qüestionassin el poder de les classes parasitàries mallorquines i dels seus amos, els colonitzadors espanyols.
I més recentment (18-I-96) en el diari Última Hora deia, opinant damunt de “la mediocritat rekionalera de Xesc Forteza”: “En los años sesenta, cuando era un crítico de teatro joven i feroce, que se cargaba las temporadas del Principal con la inevitable Lili Murati i el ‘teatro rekional’ con la Artis, los grupos de aficionados dedicados a las lecturas teatrales, y sobre todo los que dirigían Jaume Adrover y Bienvenido Alvarez, intentaron la aventura del teatro de vanguardia: Ionesco, Jarry, Michaux, Beckett, Artaud… En la actualidad, con un CIM orientado culturalmente por el PSM (partido al que suponía un cierto espíritu renovador y avanzado), el masoquismo teatral (o sea, el auto-odio) sigue privando con los últimos estertores de la mediocritat rekionalera de Xesc Forteza. Y si no fuera por unos poquísimos grupos -La Lluna Teatre o el Teatre del Mar-, la Terra Inexistent sería la caverna del estercolero teatral. Y no se necesitaría incineradora, prometo.
‘)Teatro de vanguardia? Yo diría, teatre sense vergonya… el nuestro”. A Literatura Catalana Contemporània (pàgs. 401-402), Joan Fuster, parlant del problema del redreçament del teatre de la “perifèria”, analitza aquesta problemàtica: “El teatre vernacle [a les Balears, al País Valencià i a Catalunya Nord]… amb prou feines si aconsegueix de superar el primer estadi de tempteig, localista, sense gaire aspiracions. Quan arriba a locals comercialitzats és per explotar-hi aquests mateixos defectes, que un públic popular considerava virtuts. D’altra banda, mai no superà el llast dialectalitzant: caigut en mans de gent poc o gens integrada en el moviment de recuperació cultural de l’idioma, la llengua no n’és un factor decisiu, o només ho és en la mesura que serveix per al joc de calembours familiars propi de diàlegs de comicitat primària. I, evidentment, els autors no sentien -ni podien sentir- cap desig o curiositat d’acostar-se al que teatralment s’esdevenia més enllà del terme municipal de les seves capitals de província: es limiten a produir unes modalitats arcaiques i elementals de construcció i d’escriptura, en les quals predomina el sainet”. A Mallorca ens trobam davant dues actituds completament antagòniques davant del fet teatral. És la posició progressista d’un Gabriel Alomar, interessat sempre per un teatre mallorquí ben escrit i d’idees avançades, i la de mossèn Alcover. Gregori Mir conta a Literatura i societat (pàg, 67) com l’Església, el clergat, sabia del poder de la paraula: “Mossèn Alcover, el més popular de tots els nostres escriptors, va recollir obres teatrals i, des del ‘lloc de poder’ que era la Vicaria General, havia d’estimular les representacions teatrals dels autors ideològicament innocus”. És a dir, que amb les seves obres no qüestionassin el poder de les classes parasitàries mallorquines i dels seus amos, els colonitzadors espanyols.
Un teatre que treballava en contra de la necessària unitat de la llengua
Joan Fuster, en el llibre La Literatura Catalana Contemporània, parla extensament d’un altre problema que agafa pel coll totes aquestes incipients provatures de normalització teatral. Parlam d’un exagerat amor a tot el que fos dialectal. Aquest escadusser costumisme, l’autoodi portat a l’escena, abonava -i encara abona!- el malentès lingüístic de fer creure que el mallorquí només és bo per a fer riure. Els temes “seriosos”, “importants”, solament poden ésser tractats en castellà. Escriu Joan Fuster fent referència al mal que aquest ‘teatre rekional’ ha fet a la llengua: “La consciència de la unitat de la llengua catalana és lúcida en un cert sector de la societat del País Valencià, de les Illes i del Rosselló. Però un altre sector més nombrós s’arrapa a recels i a reticències localistes, de lèxic, de morfologia o de fonètica, típics d’un medi lingüístic ineducat. Això impedia la transfusió d’obres i d’actors entre les diverses regions: les peces i les troupes del Principat rarament podien guanyar-se l’atenció del públic valencià, balear o rossellonès, i alhora, els autors i els artistes d’aquestes darreres procedències tampoc no eren exportables pel caràcter particularista del seu treball”. Joan Fuster conclou: “Aquestes limitacions autoimposades per inèrcia o per mandra mental, ofegaven les darreres possibilitats de normalització que pogués tenir en perspectiva [el nostre teatre]“.
Joan Fuster, en el llibre La Literatura Catalana Contemporània, parla extensament d’un altre problema que agafa pel coll totes aquestes incipients provatures de normalització teatral. Parlam d’un exagerat amor a tot el que fos dialectal. Aquest escadusser costumisme, l’autoodi portat a l’escena, abonava -i encara abona!- el malentès lingüístic de fer creure que el mallorquí només és bo per a fer riure. Els temes “seriosos”, “importants”, solament poden ésser tractats en castellà. Escriu Joan Fuster fent referència al mal que aquest ‘teatre rekional’ ha fet a la llengua: “La consciència de la unitat de la llengua catalana és lúcida en un cert sector de la societat del País Valencià, de les Illes i del Rosselló. Però un altre sector més nombrós s’arrapa a recels i a reticències localistes, de lèxic, de morfologia o de fonètica, típics d’un medi lingüístic ineducat. Això impedia la transfusió d’obres i d’actors entre les diverses regions: les peces i les troupes del Principat rarament podien guanyar-se l’atenció del públic valencià, balear o rossellonès, i alhora, els autors i els artistes d’aquestes darreres procedències tampoc no eren exportables pel caràcter particularista del seu treball”. Joan Fuster conclou: “Aquestes limitacions autoimposades per inèrcia o per mandra mental, ofegaven les darreres possibilitats de normalització que pogués tenir en perspectiva [el nostre teatre]“.
4.2.15
CIRC EN FAMÍLIA, FEBRER 2015
Etiquetes
Circ
SET ESPAIS DE CIRC DE CATALUNYA OFEREIXEN UN TALLER DE
CIRC PER A FAMÍLIES EL CAP DE SETMANA DEL 7 I 8 DE FEBRER
Barcelona, Granollers, Manresa, Mataró, Sabadell,
Terrassa, i Vilanova i la Geltrú acullen els
dies 7 i 8 de febrer una sèrie de tallers de circ per a infants i els seus
pares i mares, en la 7a edició conjunta d’aquesta proposta
El Circ en família permet
fer una petita descoberta del circ i els seus
espais, desenvolupar habilitats físiques i expressives i compartir un temps en
família
La iniciativa sorgeix de la Xarxa d'Espais de Circ de Catalunya (la XECC), una xarxa d’espais públics
i privats que ofereixen recursos per a la creació,
l’entrenament, la formació, la producció, l’exhibició o la distribució de circ
amb l’objectiu de difondre i promoure aquesta art escenica
CIRC EN FAMÍLIA
El cap de setmana del 7 i 8 de febrer, la Xarxa d'Espais de Circ de Catalunya (la XECC), organitza la 7ª edició conjunta de Circ en
familia a 7 espais de
circ d’arreu de Catalunya: L’Escola de Circ Rogelio Rivel (Barcelona), La Llançadora (Granollers), La Crica (Manresa), Cronopis
(Mataró), Ca l’Estruch (Sabadell), Centrre Cultural Terrassa
i Tub d’Assaig (Terrassa) i Escola de Circ
Saltimbanqui (Vilanova i la Geltrú).
Des del mes de febrer de
2013 s’han realitzat 6 edicions conjuntes de la iniciativa. En total, més de
1800 persones han participat en aquestes propostes.
Circ en família és una oportunitat per a pares,
mares i fills de compartir un temps en família i fer una petita descoberta del
circ. La pràctica del circ, tant en grans com en petits, millora la
psicomotricitat, permet adquirir un major grau d’expressió i comunicació i
augmenta la sensibilitat davant d’expressions artístiques.
LA XARXA
D'ESPAIS DE CIRC DE CATALUNYA (LA XECC)
La Xarxa
d'Espais de Circ de Catalunya (la XECC) està
formada per 17 espais d’arreu de Catalunya: l’Ateneu Popular de 9 Barris, l’Almazén, La Nave Espacial, Gente Colgada,
Escola de Circ Rogelio Rivel, La Central del Circ, (Barcelona), Ca l’Estruch
(Sabadell), Circ Cric (Sant Esteve de Palautordera), Circo Los (Sant Celoni), Cronopis
(Mataró), La Circoteca de Passabarret (Valls), La Crica (Manresa), La
Llançadora I Roca Umbert (Granollers), Tub d’Assaig 7.70 (Terrassa), El Circ de
les Mussaranyes (Reus), Escola de Circ Saltimbanqui (Vilanova I la Geltrú). La XECC ha estat impulsada per l’Associació de Professionals de Circ de
Catalunya (APCC).
Els objectius de la XECC són fer visible el teixit
d’espais de circ i assolir un major reconeixement de la tasca que realitzen,
facilitar la comunicació entre tots els membres, compartir i optimitzar els
recursos I buscar solucions conjuntes a les problemàtiques específiques dels
espais de circ amb la intenció de donar estabilitat als projectes.
PROGRAMA DE CIRC EN FAMÍLIA 7 i 8 DE FEBRER
Dissabte 7 de febrer
Granollers
La Llançadora
Francesc Tarafa, 119
11h-13h
20 €/família
Inscripcions: llancadora@hotmail.com
Mataró
Cronopis
Tolón, 18
11h-13h
3'5€/persona (descompte x famílies nombroses)
No cal reserva prèvia
Sabadell
L'Estruch
Sant Isidre, 140
11.30h-13h
5€/família
Terrassa
Centre Cívic Montserrat Roig
Avinguda de Barcelona, 180
16-18h
2€/persona (Tots els
nens han de venir acompanyats d’un adult. Per raons tècniques es limita a 3 el
número de nens participants per cada adult.
Es pot fer una
inscripció prèvia a la taquilla del Centre Cultural o bé a través del mail tubdassaig@gmail.com
Org. Centre Cultural
Terassa i Tub d’assaig 7,70
Diumenge 8 de febrer
Barcelona
Escola de Circ Rogelio Rivel
Portlligat, 11-15
11h-13h
5€/persona (5è membre d’una familia, gratuït).
Inscripcions: tallers@escolacircrr.com
Manresa
La Crica
Muralla Sant Doménech, 1
11h-13h
Preu: 2€ /persona (alumnes de La Crica gratuït)
Sense reserva prèvia. Màxim 3 infants per adult.
Vilanova i la Geltrú
Escola de Circ Saltimbanqui
Mèrida, 5
11h-13h
11h-13h
5€/persona (5è membre d’una familia, gratuït)
Els infants han de anar acompanyats d'un adult.
Inscripcions: escoladecircsaltimbanqui@gmail.com
Els infants han de anar acompanyats d'un adult.
Inscripcions: escoladecircsaltimbanqui@gmail.com
Per últim, el dissabte 7 o diumenge 8, encara per concretar:
Terrassa
Espai a determinar
10h-13h
2€/persona (els nens han de venir acompanyats d’un adult)
Inscripcions: info@fundacioct.cat i tubdassaig@gmail.com
www.fundacioct.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)