/ 30.01.2015
The Wall (Alan Parker, 1982)
La taula no era rodona sinó quadrada i Ursula Wahl ens esperava a tots amb un somriure d’orella a orella. Van ser dues hores de debat, intercanvi d’impressions i preguntes, moltes preguntes, amb una taula nombrosa i interessada en el tema i un públic format per professionals del gremi i periodistes culturals. La sessió es va iniciar amb la presentació d’Elena Martín com a representant dels Malnascuts, el grup en gran part culpable d’aquest cicle de teatre jove a la Sala Beckett. Els Malnascuts es dediquen a fer un parell de convocatòries a l’any perquè joves de 18 a 30 anys interessats en el teatre (ja sigui en la dramatúrgia, la direcció, la interpretació, la il·luminació, etc.) es trobin i tinguin un espai on crear un espectacle, que serà presentat a la Sala Beckett. La idea és una translació del que fa la Volksbühne de Berlín des del 1992, gràcies al que llavors era el seu cap de dramatúrgia, Matthias Lilienthal: deixar un espai als joves perquè creïn i presentin els seus espectacles.
Vanessa Unzalu Troya és la responsable d’aquest grup de joves (els P14) i també va participar a la taula rodona, essent la que va rebre les preguntes més precises i la curiositat més sincera per part de la resta de convidats. La Volksbühne, un dels teatres històrics més emblemàtics de Berlín, disposa d’una sala estable per al grup de joves (al tercer pis del seu mastodòntic edifici) perquè aquests creïn espectacles amb total llibertat. Vanessa Unzalu ens va explicar que ella no intenta “ensenyar” cap tècnica als joves i que deixa que siguin ells mateixos els que trobin el seu propi llenguatge, seguint la premissa de la cançó Another brick in the wall dels Pink Floyd (“Hey! Teachers! Leave them kids alone!”).
Els P14 tenen una responsable que treballa a jornada completa (Unzalu), un tècnic i una sala, presenten ni més ni menys que sis espectacles a l’any i l’escenografia i el vestuari la “roben” directament dels immensos magatzems de la Volksbühne. Tots els teatres públics alemanys realitzen alguna activitat de pedagogia teatral, treballen amb escoles i presenten com a mínim un espectacle a l’any fet per joves (que no vol dir destinat exclusivament al públic jove). Tothom va coincidir que sempre és preferible deixar als joves les eines i l’espai perquè ells mateixos facin teatre, i superar així el convencional sistema de que un adult “comenti” o “expliqui” un espectacle a un grup d’adolescents. Quina millor manera d’aprendre què és i com funciona el teatre que deixant-los la llibertat perquè ells ho experimentin de primera mà?
Un dels arguments en el qual van coincidir tots els participants és en el buit de públic que tenim al nostre país pel que fa als espectadors de 10 a 16 anys. Quan els nens deixen d’anar a veure teatre infantil amb l’escola (o amb els pares, si tenen aquesta sort) i fins que no tenen l’autonomia econòmica per decidir si volen (o no) anar al teatre, hi ha una franja per la qual no existeix pràcticament cap tipus d’oferta escènica.
El director de la Sala Beckett Toni Casares va iniciar la seva intervenció afirmant que ha canviat la manera d’entendre la cultura: ja no es tracta de “donar accés a la cultura” a aquells que per alguna raó no hi tenen accés (per edat, per condicions socials o econòmiques) sinó de deixar que tothom s’expressi com a “bèsties culturals” que som, petits i grans, adults i joves.
Albert Arribas (assessor literari i membre del Comitè de Lectura del TNC) va dir que no es pot comparar un teatre amb un forn de pa, com es va fer en el debat, ja que si bé tothom sap per a què serveix un forn (per a fer pa) no tothom sap per a què serveix el teatre. Defensava que cal dinamitar el teatre, deixar que la gent jove hi entri a fer el que vulgui, i no pas a seguir els esquemes de sempre (en aquest cas, els esquemes dels adults) sinó a fer quelcom absolutament nou i revolucionari.Pablo Ley (Cap del departament de Dramatúrgia i Direcció d’Eòlia) va parlar amb sana enveja dels teatres públics a Anglaterra, on entre moltes altres coses fan activitats per a joves, tallers d’informàtica i les iaies s’hi reuneixen a les tardes a fer ganxet. És a dir, els teatres estan (o intenten estar) oberts als ciutadans.
Another brick in the wall, de Pink Floyd
Josep Maria Viaplana, responsable del portal Jovespectacle.cat i amb molts anys d’experiència en teatre infantil i juvenil, va dir que el problema del teatre per a joves és un peix que es mossega la cua: no hi producció perquè no hi ha un circuit d’exhibició, i no hi ha un circuit d’exhibició perquè no hi ha producció. La tasca que realitza Joan Morros al Kursaal de Manresa, animador sociocultural i responsable del Platea Jove, va ser citada diverses vegades al debat, i es va acordar que a la següent trobada Morros hauria de ser convidat per compartir la seva experiència. Tots els participants van coincidir en què si a cada teatre hi hagués algú amb els objectius tan clars i que fes la feina tan bé com Joan Morros, el teatre per a joves a Catalunya estaria molt millor que a Berlín. També es va criticar que La Mostra d’Igualada es vengui com una fira de teatre infantil i juvenil, quan de “juvenil” només en té el nom, perquè ni accepta ni programa teatre per a joves (s’espera que el nou director de La Mostra, Pep Farrés, canvïi aquesta situació). Entre el públic també hi va haver intervencions interessants, com la d’Andrea Calsamiglia d’El Nus, una associació que fa servir el teatre per a l’acció social, realitzant tallers i teatre-fòrums de prevenció de violència domèstica o sobre identitat de gènere. Calsamiglia va defensar que aquest tipus de projectes tenen més sentit si es promouen des de l’àmbit de la prevenció social que no pas des d’un marc estrictament cultural.
Christina Scheppelmann, la nova directora artística del Liceu també present a la taula rodona, va reconèixer que així com el Petit Liceu programa sis espectacles a l’any dedicats al públic infantil i organitza funcions i tallers per a les escoles, la institució no fa res pensant en els espectadors de 14 a 18 anys. Aleix Fauró, director de La Virgueria, va afirmar que no cal que surtin joves en escena o es tractin temes específicament juvenils per interessar al públic més jove, i Pau Carrió va estar-hi d’acord dient que els dos últims espectacles que ha dirigit (Ivan i els gossos i Victòria d’Enric V, al Lliure de Gràcia) no estaven pensats per a un públic jove, però que es van omplir d’espectadors d’aquesta edat. Carla Torres, dramaturga i directora de La Peleona, va reflexionar en veu alta que ens podem prendre el fet que en el teatre per a joves “tot està per fer” de forma negativa o, tot el contrari, de forma súper positiva, i que tots els teatres públics s’haurien de barallar per tenir grups com Els Malnascuts.
Es va parlar de Sílvia Duran, la responsable de l’Àrea de Públics de l’ICEC (Institut Català d’Empreses Culturals) i es va sentir una veueta que deia “Ei, que estic aquí!”, ja que es trobava entre el públic assistent. Duran va anunciar que estava oberta a reunir-se amb tothom que ho desitgés, va recordar iniciatives sorgides del Departament de Cultura, com ara “Escena 25”, i va afirmar que treballava molt. Oriol Broggi (en certa manera, el convidat de pedra de la jornada) va deixar anar una pregunta que va quedar sense resposta: “Per crear públics és necessari crear un càrrec de públics?”.
Va ser una taula rodona llarga i interessant, que va deixar molts interrogants a l’aire i va demostrar que el teatre català encara té molta feina a fer per tal de recuperar (i crear) un públic jove. Aquesta tasca s’ha de realitzar des de totes les institucions i teatres, des de totes les companyies i iniciatives escèniques. Donar les eines (això vol dir els espais i, sobretot, la confiança) perquè els joves puguin expressar-se a través del teatre. Deixar que experimentin i que fracassin. Deixar que facin teatre i, si va bé, en un futur proper tindrem tant espectacles com espectadors joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada