L'estenedor Roba estesa cada dia
Ho vaig dir fa tres dies: “Pep Tosar, el millor rapsode de Mallorca, diu els versos dels nostres poetes a Son Servera”. La sentència no és gratuïta però és un judici de valor, és clar. A mi, en Pep Tosar se’m va revelar, es va enfilar a la cuculla de l’ametler dels meus dies, amb Poemes a Nai, el muntatge que, juntament amb Joan Bibiloni i Lluís Massanet, forjaren a partir de versos de Miquel Àngel Riera. Aquells balancins damunt l’escenari del Teatre de Manacor. Aquella guitarra màgica. Aquella suavitat. Aquella força. I el poeta en les cadires centrals. Riera, protegit darrere les immenses ulleres quadradenques, amb la seva americana fosca i el seu posat gris, aquell home d’escriptura límpida i economia obscura, quan acabà l’acte, s’alçà i agraí profundament als actors les messions fortes que havien fet pels seus versos, alhora que mostrava la seva sorpresa pel resultat final de la proposta, escèptic com era a la portabilitat d’una escriptura tan lírica damunt un escenari. D’aquell espectacle se’n va fer un disc, que diria que és el que més vegades he escoltat durant la meva vida, i que ha fet de banda sonora, d’aleshores ençà, a tots els meus amors.
Aquests dies, Pep Tosar es passeja per l’illa amb María Lorea amb un muntatge antològic (en tots els sentits de l’adjectiu) que han titulat “Mallorca vers a vers”. Nosaltres anàrem a veure’ls a Santanyí, a la casa que finalment l’Ajuntament ha dedicat a Blai Bonet, mentre la vertadera casa del gran gurú de lo pus bell catalanesc del món, cau víctima de l’estultícia hipòcrita dels nostres governants, mediocres malfactors incapaços de bastir mites ni símbols que ens facin reconèixer com a poble.
Refrescats per una serena anunciadora de la tardor imminent, ensetembrats dins el mes d’agost, ens asseguérem a les cadires de plàstic per sentir versos de bova, de fusta, poemes de ferro, paraules de pedra, mots de vidre. Llibres sencers de paper. Flors i paisatges. Pells i dubtes. Pep Tosar és el millor rapsode de Mallorca. Ho trob jo. Dels altres me n’empatx poc. Dins aquesta illa de misèries i enveges poca gent se sap abstreure de bregues i retrets i valorar, descontaminadament de tot, el valor real de les coses.
Tosar va ordenar el repertori de manera cronològica i va encetar amb dos classicots dits amb veu petita. Allunyant-se de rimes i ritmes carrinclons, l’entonació de l’actor artanenc ens acostava aquells versos talment una conversa educada de cafè de senyors, entenedors, pròxims, senyorívols, enyorívols també: penjàrem la corda de l’engronsador a la branca més alta d’aquell pi imperial de Formentor, salpebrat per l’exquisida “Bona nit, blanca roseta” eivissenca. Les peces de piano i les cançons triades per acompanyar o succeir en vellutats interludis cadascun dels poemes no hi tenien una relació explícita ni explicable, però hi casaven màgicament, capaces de corprendre l’ànima més opaca.
L’espasa encesa de Rosselló-Pòrcel contrastava amb la delicadesa gairebé noucentista del pare Rafel Ginard, que semblava abandonar la ingent tasca d’arreplec de versos i mots per refugiar-se dins les cordes vocals de Tosar. La veu de l’artanenc, líquida, carregada de matisos, aparentment natural, i amb una dicció perfecta, amb una fonètica impecable, i amb una capacitat inusitada de comunicar ens feia navegar seductora per dins la costa artanenca, tot passant per davant aquella cala, aquella “lira d’una sola corda”.
Blai Bonet, Josep Maria Llompart i Miquel Àngel Riera. Tres homenots. Tres maneres diferents de versos. Tres maneres diferents de viure. Tres homes d’un paisatge sol, la Mallorca dels anys cinquanta i seixanta. El testimoni servat de les paraules i el país. La veu rogallosa de Tosar s’elevava ara “gruixada com una piràmide envoltada de papallones” i temorosa ens advertia que “si l’home crida és perquè no podrà afegir el que ha trencat”. De Llompart, un poema de fina ironia posava un toc juganer a la vetlada. I de Riera feia aquell poema ple de força, dit magistralment, redit, refet, recreat, acostat, un poema erecte i humit, reblit d’amor, arrabassat des del ventre, com aquell “ah” màgic que Tosar s’estira de la gargamella per anunciar-nos el “vòmit, torrentera, resta tenaç i canta en l’envestida mentre me quedi un os per tirar al foc”, i que “quan no hi càpiga res, ni sols tu hi càpigues, i el teu voltor me mati el darrer àngel, i jo n’estigui fart”… I allà la veu de Tosar, accelerada i pantaixant, enfilada amb la punta dels dits dels peus damunt la darrera roca del penya-segat, calla. Unes dècimes de segon de silenci, i torna l’amor més tendre: “Vine, i comença”.
Damià Huguet, amb les seves paraules de call vermell, o Miquel Bauçà, de versos enigmàticament feliços i trists, i de poesia altament escèptica i inclassificable, poeta del segle XXII, ens fan un pont de paraules per endinsar-nos en els mots del “darrer vivent d’una peixera exausta”, l’ocult Andreu Vidal, el que sabé veure que “totes les coses del món tremolen” i el qui ens recorda que “de tant fremir, a penes existeixen”. I dins cada ull nostre hi havia una lluna petita. I totes les nostres llunes eren com gotes d’aigua dins una nit d’estels incomptables, transportats per aquesta capacitat màgica del deïdor artanenc de fer-nos comprensibles, avinents, pròxims com una conversa de foganya, els mots dels homes que ens han fet ser com som i ens han construït un país de paraules com una xarxa que ens ha de salvar de qualsevol caiguda.
Abans de cloure el cercle, Tosar prengué velocitat i es dedicà al llançament de vells, tot divertint-se amb els homicidis estirabòtics i provocadors de Joan Palou, demostrant que se sent còmode dins tots els registres, des del vellut a l’amargant vinagre, passant pel plom fus o les gotes de rosada damunt destrals esmolades.
Blai Bonet, “el gran jefe indio”, tancà la vetlada amb el seu discurs inaugural d’un geriàtric del redol, i ens deixà dues coses clares. La primera, que “explicar un poema és una de les coses més mancades de lògica” i la segona, que “el lirisme és un horror estètic”. Jo, això darrer, no ho sé cert. El que és un horror estètic és viure a Mallorca i privar-se d’aquest gaudi dels sentits que ens oferiren Pep Tosar i María Lorea. Dijous va ser a Santanyí. Ahir, a Son Servera. Qualcú es vol perdre la sessió d’avui a Sant Joan?
