TEATRES ABANDONATS I EL SOMNI DEL TEATRE. (vídeo i relat)

No hi ha res més obscè que la llum del sol profanant la foscor a l'interior d'un teatre

EL SOMNI DEL TEATRE

No li calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. S’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea, com solia fer quan li calia reflexionar. A l’aire encara flotava un lleu regust del perfum, a vegades excessiu, que la Nadala feia servir. A l’oïda ressonaven encara els darrers compassos del tema musical que hauria d’acompanyar Lear en el seu darrer refugi i que en l'Enric li havia fet escoltar.

Les restes de perfum en l’ambient li feren comprendre que no volia cap música que acompanyés aquella follia sorgida de l’extrema lucidesa. Senti com el cor se li eixamplava quan, sense saber com, murmurà un xiuxiueig: “no hi pot haver solitud més dolorosa que la certesa del silenci”. Heus aquí que havia trobat un bon argument per prescindir de la proposta de l’Enric, un músic de prestigi però amb qui no acabava de sintonitzar. Trobava que no era prou generós amb el text de Shakespeare. Cony, que no fem una tele-comèdia!  - quasi cridà enmig de la sala. La foscor esmorteí el crit.

Una bombeta de guàrdia es va encendre a l’escenari sumint la sala, les llotges i l’amfiteatre en aquella penombra que estimava perquè l’estimulava a submergir-se en la seva relació més íntima amb el miracle que cada dia presenciava. Unes passes provinents del passadís exterior li indicaren que en Quico, l’elèctric, i la Rosa, la regidora, es dirigien a la sortida del teatre. Somrigué imaginant les manyagueries furtives que devien tenir lloc protegides per la foscor a l'altra banda de la paret.

- Fins demà, deies alguna cosa? – la veu li arribà de més enllà de la cortina del fons de la sala com un eco d'altres dies.

- No res, res, fins demà...

Tot seguit sobrevingué el silenci cobejat, el qual li permetria concentrar-se en els petits detalls de l'assaig d’aquella tarda per tal de copsar en quin punt de la creació es trobava la companyia.

Què era el que fallava? El dia anterior havia sortit del teatre molt animat després que el senyor Casamitjana l’hagués delectat amb la seva versió del monòleg. Per descomptat que havia entès perfectament la condició del bufó, un boig protegit per la seva bogeria però a la vegada respectat pels moments sobtats de lucidesa i tanmateix objecte de les burles de la cort. En la seva actuació havia mostrat perfectament l'ascendència del personatge sobre la resta de mortals no deixant de tocar el rei, fet excepcional i prohibit. Aquí en Boris, que feia el paper de Lear, l’havia ajudat rient com una criatura a cada frec. D’altra banda el baveig desencaixat i la mirada perduda del bufó, el reduïen a un pobre il·luminat que, en els seus deliris, es creia en contacte amb els secrets del mateix Déu. Era això exactament el que li havia demanat per al personatge. Ho havia clavat a la primera i ara només era qüestió de recuperar la inspiració del primer dia. Aquesta era la feina primordial de l’assaig.

Per què doncs avui es sentia decebut com si la funció s'esvaís? com si, tossuda, s'apartés de la idea imaginada?

Intentà frenar les imatges que s’amuntegaven desordenades davant els ulls clucs. La petita discussió amb aquell actor del qual mai recordava el nom i que havia fet perdre mitja hora d’assaig discutint la manera d’entrar a escena, quan la realitat era simplement que no es sabia el paper. El demés era ficció, maniobra.

Poc a poc es tranquil·litzà mentre la calma confortable que li oferia la sala buida i fosca facilitava una respiració més assossegada i regular. I va ser en aquest estat quan succeí.

A l’escenari una mena de fosforescència o una boira incipient semblava vagar com si es tractés d’una ballarina. S’incorporà per comprovar-ne l’existència i, sobretot, que no fos fum. El núvol lluminós anà prenent diverses formes que semblaven moure’s al ritme d’una música que no podia escoltar, naturalment, però que sentí perfectament doncs semblava existir en algun lloc del seu cervell.

Era evident que “allò” seguia un ritme aparentement predeterminat, quan s’adonà, com en una revelació, que prenia les formes vagues i mutants d’una persona. Fascinat, seguí les evolucions estètiques i plenes de delicadesa d’aquella claror. Ara semblava donar voltes sobre sí mateixa per, tot seguit, omplir l’escenari amb les formes d’uns braços de moviments orientals que s’entrelligaven i es deslligaven amb una sensibilitat que l’emocionava.

No se n’adonà i un d’aquells braços boirosos l’havia envoltat per complert. Una profunda pau l’immobilitzà i pogué percebre clarament com l’envaïa el tacte d’aquell fenomen al llarg del seu cos, sensibilitzant la pell, sota la roba, com un pessigolleig sensual i estimulant.

Obrí els ulls de cop, seguit d’una espècie de sanglot. Era evident que s’havia adormit. Però també notà que els seus temors s’havien esvaït i es sentí, com si d’un miracle es tractes, animat i amb forces. Com si hagués recuperat la clarividència i el control sobre el què i el com volia d'aquell “Lear”. Animat i amb ganes que fos l’endemà per tornar a gaudir d’un assaig que, i ara n’estava absolutament segur, aniria de meravella, enfilà el passadís central en direcció als cortinatges que amagaven la sortida de la sala.

- Passi-ho bé senyor Sendra –

- Ah! Adéu Amadeu... no l’havia vist... fins demà.

- Jo sí que l’he vist... també.

Un cop abocat al soroll del carrer reflexionà sobre el comentari del senyor Amadeu. Què significava aquell “també”? si ell no s'avia adonat de l’Amadeu, aquell “també” hi sobrava. S’adonà que aquell mot, en ser pronunciat, havia deixat un tel de sobreentès, de referència còmplice a alguna cosa que havien vist els dos. Però no. No podia ser. Havia estat un somni i només el podia haver vist ell!

Enmig del carrer de l’Hospital, just a tocar amb les Rambles un vertigen similar al que provoca una muntanya russa en el moment d’iniciar la baixada el deixà palplantat enmig de vianants que l'esquivaven per no topar amb ell. Una frase li aparegué davant els ulls com escrita amb llum. Allí estava, al bell mig de l’aparador de fusta d’una diminuta botiga de llibres de vell. A l’aparador hi havia penjat un pòster en blanc i negre. Era un noi jove i descarat,  amb vestit i corbata prima i amb una gorra de mariner  que mirava a càmera amb una bona dosi de sornegueria, com si obrís la porta a un món nou demanant ser acceptat.

Sota el seu somriure hi havia escrita una frase:

"Un somni que somnies sol, no és més que un somni. Un somni que somiem plegats és la realitat.”

D'algun dels balcons de la veïna plaça de Sant Agustí s'escapava d'una ràdio una cançó de Lennon.

Vilanova i la Geltrú, 27 de març del 2011